Vista actual

obra de Muñoz Reig

EL POEMA

No existe una fórmula y cada vez te aproximas al poema de forma distinta.
Si tuviera que limitarme a tres ingredientes, uno sería, sin duda, un margen de sensibilidad, o llámalo
capacidad de observación, de vivencia, de vivenciar cada instante. Aparte de esa sensibilidad, se necesita
también  una buena dosis de oficio literario, de trabajo, de búsqueda de la belleza de la palabra, una capacidad de seleccionar las palabras y de relacionarlas de una forma en que no se han relacionado antes,
o de usarlas en un contexto nuevo. En algún momento creía que era mejor escribir un poema impulsivo y dejarlo tal y como estaba, pero ya nocreo en la improvisación. Un tercer elemento sería tener algo que decir, porque la poesía en el aire no tiene sentido. Y cuando digo "el tener que decir", digo unas vivencias y una forma determinada de sentir la vida. No podria escribir sólo con oficio, sin partir de una realidad; no me resultaría el poema. Cuando se escribe sólo de oficio, faltaalgo, falta el pulso mismo del poema.
Lo más importante de la poesía es indefinible, igual por eso seguimos escribiendo/buscando.
Una sola imagen puede justificar un apoema.


                                                                                                            Amalia Iglesias Serna
                                                                                                            Madrid , Noviembre de 1988

ESCULTURAS - JUAN MUÑOZ

Yo veo una cierta extrañeza en algunas esculturas, cuando como expectador mantienen una cierta otredad cada vez que vuelvo a ellas. Despiertan algo que yo no entiendo.
Sé que cada vez que vuelvo a ellas estoy al comienzo... quiero decir, que establezco un puente con la obra pero el otro lado se me escapa. Me gusta esta extrañeza de ciertas obras. Son lo que son y a la vez existe una otredad en ellas... A veces comienzo una escultura con la intención de que sea. En el sentido figurado, busco que una pierna
no funcione. En la esperanza que ese elemento de error, lógicamente configurado, me
llevará a una obra que adquiera esa cierta extrañeza.

                                                                                                    Juan Muñoz

Arts Santa Mònica recorda a Cirlot.

Inauguaració dimarts dia 15 de novembre de l'exposició de Juan Eduardo Cirlot al Espai Arxiu (planta 00):
L`habitació imaginària.

Angeles Santos

Veig amb prensa l'imatge centrada de Angeles Santos; de fons, el cuadre "el mon" que encaxaria com l'altar d'una iglesia. Com un arbre amb les arrels en un pasat remot, les branques han sobreviscut en el temps amb un moviment diari de miradas cap al exterior.

Pintura i existencia barrejades a la trituradora. Mai una vida ha sigut tan explicita amb la confusio que significa pintar per viure la intensitat, sortir d'una edat, d'un genere, d'una masa coneixer "el mon". Descoberta per artistes,critics i altres intelectuals. Inmersa e inmensa amb la seva obra va pasar per una crisis. Un canvi brutal despres d'una estada amb un sanatori mental. Despres hi ha una obra. L'obra d'un arbre que coneix la sujeccio a la terra, la llei de la gravetat, el reconeiximent de la llum solar per fer-la un moviment propi. Tan marcada es la diferencia com el lloc on habitan les obres de juventut i les altres en el pensament de tots.

Vistes anteriors de Taller Campalans

Pintura de Joan Colomer

Vistes anteriors de Taller Campalans

Escultura de Teo Ortiz i Marta Rovira. Títol: personatge de companyia.

Home dintre de ampolla

Al limit de l'espai, silencios, inmóvil, pot ser escoltant tots els sorolls de fora de l'ampolla.

Vista de Taller Campalans

Pintura de Jordi Martoranno

Arquero

El arquero en Portbou

Arquero

El arquero intentando descifrar cual es la diana

Individu assegut

Un individu que vigila, de costat, al terre, a una silueta matussera que camina entre columnes de formigo. Un tipus que pensa en plujes de circunstàncies, assegut a una cadira de plástic, cosit a més cadires, dibuixan línies en un lloc que es un oasi del temps i de la credibilitat.
Espia terminal de si mateix o d'una mentida aprofitable, compartint estones amb altres individus en un sac de mirades extremades, al·lucinades,desconcentrades o amistoses.

Vacances a l'Empordà

Aquest estiu, hem fet un tast de vins al jardí de l'espai d'art "Una mirada" de Sant Feliu de Boada, un lloc tranquil. Aquí us deixem algunes vistes del lloc i obres que s'hi exposen.

Una Mirada Espai d'Art from Media Select on Vimeo.

LECTURA POETICA

El dia 28 de Setembre  les 20h. tindrà lloc a la Casa de Cultura de Girona, una lectura de poemes de Rosa Font. Presentarà l'esdeveniment (o la vetllada) el poeta Roger Costa-Pau. Sencillament...serà poesia.

Un Espai diversos Temps

Cap a la fi d'aquest viatge que es diu vacances, trobo entre el meus records els residus de conceptes amplis, tan amplis com l'atordiment en el que em trobo. He passejat per camins empordanesos, per ciutats com Madrid o Barcelona i la mateixa inquietud es mou sempre al meu costat (espai, arquitectura, escultura). Tinc molt mal presagis quan veig la construcció d'espais com el desaparegut Club Mediterranée de Cadaqués o el Parc Juan Carles I de Madrid. ¿Quins són el núvols que fan ploure aquestes demostracions-consagracions de l'espai? ¿Què tenen en comú aquests espais? ¿la artificialitat, pot ser? Els dos són terrenys reconvertits i administrats, amb la impronta política, rasurats per "una mirada" d'ús cultural. Espais naturals amputats amb vies d'asfalt i ciment, escultures dirigides a una ostentosa i freda monumentalitat, semblants a les grans masses moribundes que tenen les escultures de les autopistes. No sé per què he arribat (o si que ho sé, però em perdo) a un poble de Sòria. En una de les meves passejades nocturnes he trobat un buit en un carrer. Un carrer que és carretera d'entrada o sortida del centre urbà. Suposo que portes antigues de fusta, balcons de ferro, finestres minúscules són elements verticals, naturals del paisatge urbà del pobles. Elements de por si suggeridors. Una finestra o una porta sempre obriran espais nous i deixaran oberta una existència desconeguda. Però la vista d'aquests elements tombats a terra tapant estranys forats en un solar em provoquen sensacions estranyes. No sé si la flaire de carn de xai rostida envaint la nit em va fer arribar a pensar en la construcció de un espai obert als temps personals, a la dedicació i a la imaginació de diversos autors. Un espai per mostrar idees, no per modelar espais amb una idea "anivelladora".                                                                

Obertura

A partir d'ara podeu seguir el rastre al conegut artista i agitador cultural Jusep Torres Campalans al seu taller: un espai físic, una finestra per entrellucar l'obra d'autors tan dispars com Jordi Martoranno, Josep M. Muñoz Reig, Antonia Valero, Teo Ortiz, Marta Rovira ...
L'espai de creació queda aixi dividit, sens dubte, multtiplicant, però, els discursos personals, sempre diversos.