Veig amb prensa l'imatge centrada de Angeles Santos; de fons, el cuadre "el mon" que encaxaria com l'altar d'una iglesia. Com un arbre amb les arrels en un pasat remot, les branques han sobreviscut en el temps amb un moviment diari de miradas cap al exterior.
Pintura i existencia barrejades a la trituradora. Mai una vida ha sigut tan explicita amb la confusio que significa pintar per viure la intensitat, sortir d'una edat, d'un genere, d'una masa coneixer "el mon". Descoberta per artistes,critics i altres intelectuals. Inmersa e inmensa amb la seva obra va pasar per una crisis. Un canvi brutal despres d'una estada amb un sanatori mental. Despres hi ha una obra. L'obra d'un arbre que coneix la sujeccio a la terra, la llei de la gravetat, el reconeiximent de la llum solar per fer-la un moviment propi. Tan marcada es la diferencia com el lloc on habitan les obres de juventut i les altres en el pensament de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada